Una historia de Sant Jordi

Hi havia una vegada, en un país distanciadament llunyà, una princesa que volia canviar d’aires, sentir que la vida era alguna cosa més del que havia estat en el seu país d’origen, i créixer per convertir-se en aquella dona que volia arribar a ser.

Va emprendre el viatge un dia fred de gener, juntament amb en Jordi, un altre príncep que ja estava instal·lat en aquell remot país i que podia proporcionar a la princesa aquella seguretat que tant necessitava. Es van conèixer com explica la tradicional historia, sant Jordi salvant a la princesa dels grans perills de la existència humana. També era cert que la princesa havia decidit emprendre aquest viatge per tenir curar d’aquell príncep que l’havia salvada, en agraïment i també per aquella espècie d’estima mútua que havia germinat i crescut entre ambdós.

L’aventura, doncs, començà en ple hivern, quan tant el príncep com la princesa van deixar enrere la família, amics i alguna que altre persona especial per recomençar aquella convivència en comú. Tot eren flors i violes en aquell país, doncs tot era nou i emocionant, i la princesa vivia tranquil·la i confortablement al costat del seu príncep. Però amb l’avanç del calendari una petita taca fosca creixia dins el cor de la princesa. L’enyorança començà a arrelar dins l’ànima de la noia. Lògicament trobava a faltar certes coses del seu país d’origen: la família, els amics, el sol, aquelles brises de primavera que semblaven no acabar d’arrancar en aquelles terres, i, al seu pesar, una persona que havia conegut poc abans d’emprendre la seva nova vida.

La princesa, gairebé de casualitat, va conèixer a una noia en les profunditats de la ciberxarxa, senzilla i tranquil·la, però amb cert punt de bogeria i perversió que inevitablement va acabar cridant l’atenció de la princesa. Tot va ser molt fluït, i poc va trigar a aflorar una espècie de connexió entre les dues. Al marxar la princesa, evidentment, la noia va notar com un sentiment de tristesa immensa creixia dins seu, però tot i això va deixar, amb tot el pesar del seu cor, que la princesa emprengués aquest viatge.

Així doncs, totes dues van començar a trobar-se a faltar, a sentir la distancia com quelcom que cremava i que començava a fer mal. Els dies anaven passant, les estacions van donar pas a altres estacions, i la primavera va començar a fer florir els arbres i plantes. L’enyorança ja era inaguantable, massa quilòmetres separaven la noia de la princesa, pel que la noia va decidir que si volia estar al costat d’aquella princesa que inexorablement estimava, havia de prendre mesures.

Amb el seu fidel corser, la Perla Negra, va emprendre un llarg viatge per recuperar la seva princesa, lluitant contra la distancia i les adversitats; perquè no només els prínceps salven i tenen cura de les princeses, el que compta és l’amor... res més... I el que queda de la historia, és el que queda per viure... perquè aquelles coses que no es poden explicar, són les més boniques i les que amb més ganes es viuen.